ENTREVISTA A LA REVISTA VALORS

Deixeu-me que reprodueixi aquí el text íntegre de l’entrevista que m’han fet la gent de VALORS i que, amb el títol: “La privatització de la universitat és una de les crítiques, absurdes, contra l’Espai europeu d’educació superior”, publiquen en el número de febrer. Aprofito per donar-los les gràcies per ajudar a difondre la feina que fem des de la Universitat.

.

.

.-

-

-

-

- L’Espai Europeu d’Educació Superior –l’anomenat Pla Bolonya- ha creat molta tensió a les universitats. Què creu que en podem extreure?
La tensió que s’ha viscut resulta estranya a la universitat, ja que té tots els mecanismes necessaris per discutir qualsevol tema, els estudiants tenen representació a tots els òrgans de govern i disposen de mitjans per exposar les seves propostes. Però hi ha hagut persones amb poca cultura democràtica que, en alguns centres, han impedit que els qui pensen que el procés de Bolonya és útil i beneficiós poguessin anar a classe. I encara entenc menys com hi ha col·lectius i mitjans de comunicació que prenen partit sistemàticament pels qui protesten i no s’escolten la majoria que vol seguir treballant amb normalitat.
- Què ha fallat?
Crec que el que falla és la comunicació, l’explicació a les successives promocions d’estudiants del que és l’Espai Europeu d’Educació Superior. Parlem del tema des del 1999 que és la data de la Declaració de Bolonya, però els estudiants entren i surten de la universitat. Probablement l’esforç pedagògic que es va fer al començament del procés no s’ha repetit amb prou assiduïtat al llarg del temps. Potser tots plegats ens hem refiat massa que amb les xerrades a les facultats cada any i les webs de les universitats era suficient. Però la realitat és que d’informació sobre Bolonya també en circula molta que és falsa, i no hem sabut contrarrestar tanta intoxicació.
- Hi ha hagut diàleg sobre el procés de Bolonya entre tots els agents implicats?
Per descomptat. Fa deu anys que n’estem parlant en el món acadèmic a tots els països europeus, ja que el procés inclou a més de trenta països. N’han parlat els docents, estudiants, sindicats, personal d’administració, governs... Per citar un parell d’exemples: a Holanda o Finlàndia s’aplica des de fa temps i sense problemes la filosofia educativa de Bolonya. Però a Grècia el procés pateix serioses dificultats, no només per raons educatives sinó provocat per altres problemes estructurals del propi país.
- Una de les crítiques del Pla Bolonya és que elititza l’ensenyament universitari. Ho veu així?
En absolut. Els preus de les carreres a les universitats públiques no augmentaran. Els títols de Grau seguiran sent finalistes i permetran la incorporació al mercat de treball europeu, no només espanyol, sense necessitat de convalidar els estudis. L’accés a les carreres universitàries seguirà els mateixos procediments que fins ara. Hi ha propostes de noves carreres universitàries, és a dir, més oferta encara per poder estudiar. Es diu que serà impossible compaginar estudis i treball, i tampoc no és cert. Però evidentment, com ja passa ara, algú que estudia i té una feina de moltes hores a la setmana, precisarà més anys per acabar els seus estudis. La universitat a casa nostra acull milers d’estudiants cada any i la tendència seguirà igual.
- S’ha criticat també que certs tipus de sectors (sigui professors o estudiants) es legitimen sols i parlen en nom d’un col·lectiu més ampli. Com veu aquest xoc entre la col·lectivitat i les actuacions individuals?
El que em sembla inaudit és que determinats sectors de la premsa o de l’opinió pública atorguin la mateixa credibilitat al rector d’una universitat, que parla en nom de la institució que governa després d’haver passat per un procés electoral, que a un individu que s’autoproclama representant d’un col·lectiu. Hi ha actuacions individuals gens respectuoses amb els drets dels altres que es deslegitimen soles. Malauradament, les accions de boicot a les classes, les ocupacions d’espais de les universitats, els actes intimidatoris contra professors o estudiants, tenen molt més ressò mediàtic que el desig de les majories silencioses, professorat i estudiants, que volen seguir amb la seva vida acadèmica normal.
- Sembla que el dilema públic/privat a la Universitat es posicioni cap als extrems. No hi ha una situació intermèdia?
La privatització de la universitat és una de les crítiques, absurdes, contra l’Espai europeu d’educació superior. No conec cap empresa que vulgui comprar una Facultat. Fer transferència de coneixement de la universitat a la societat és fer partícips als conciutadans dels avenços científics que s’assoleixen a les universitats per millorar la qualitat de vida de les persones, tot el contrari de la privatització. Si obtenim mecenatges el que es fa és injectar diners privats al sector públic i no a l’inrevés. I les empreses no imposen els seus objectius als plans d’estudis, que segueixen fent els acadèmics. El que fa un flac favor a la universitat pública són, malauradament, les protestes contra el procés de Bolonya, quan impedeixen anar a classe, per exemple, perquè moltes famílies poden enviar els seus fills a les universitats privades perquè no tenen conflictes.
- En tot cas, l’objectiu que tenen ambdós sectors és la de millorar el sistema universitari català. Cap a on ens porta Bolonya?
Els dos sectors parteixen d’hipòtesis diferents. Els que defensem l’Espai Europeu creiem que la barreja cultural enriqueix, que la mobilitat incrementa les possibilitats de millora personal. La meva sensació és que l’altra sector està molt més ancorat en el sistema educatiu tradicional i no creu que l’intercanvi sigui un actiu. Bolonya vol afavorir la mobilitat i l'ocupabilitat dels estudiants, facilitant el reconeixement dels seus estudis a qualsevol altra universitat de l’espai europeu. Bolonya lluita per un ensenyament de qualitat que aposta per l’avaluació contínua i per millorar les competències que adquirirà l’estudiant.
- Quin és el principal problema avui de la universitat catalana?
Al meu parer el que hauria de millorar és el sistema de beques –major nombre i més dotació econòmica- i línies de crèdits tous, com es fa a alguns països nòrdics, en què es tornen els diners quan els titulats ja treballen. Beques i crèdits haurien de permetre als beneficiaris dedicar-se a estudiar a temps complet per millorar el seu rendiment i acabar les carreres en els anys previstos.
- El debat educatiu del país està a l’ordre del dia (Llei Catalana d’Educació). No li demanaré un posicionament, però en base a quins fonaments hauria d’anar aquest debat.
No he estudiat la proposta de Llei i no m’hi puc pronunciar. Però em sembla que qualsevol societat necessita un sistema educatiu potent, amb models que no canviïn cada pocs anys, que recompensin i exigeixin l’esforç dels alumnes i la implicació de les famílies i dels mestres en l’educació dels nens i dels joves. L’educació és el fonament d’una societat. Si falla, tota la resta se’n ressentirà.

DE CIUTATS I POLICIES

La darrera proposta és sobre policies i les ciutats, països i sistemes socials que us fan conèixer. Donna Leon, amb el seu Guido Brunetti, ens fa recórrer els carrers i canals de Venècia, la vida de la ciutat inflada de turistes, la cuina del país, les misèries del sistema polític o judicial italià... El que sempre em deixa un regust amarg de les seves novel·les és que solen acabar “malament”. No vull dir que el comissari no descobreixi qui és l’autor d’un crim o què s’amaga al darrera d’una mort. Sinó que per una raó o altra, els culpables no pagaran els crims amb tota la duresa que caldria o se’n sortiran tranquil·lament, davant la mirada desesperançada d’un policia que llegeix els clàssics grecs i llatins, parla anglès fluidament i adora els seus fill, que van creixent amb cada nou llibre. N’acabo de llegir Deixeu estar els nens, i sí, pel meu gust acaba fatal. Prefereixo els finals molt més expeditius dels herois dels còmics antics, però al segle XXI res no és blanc o negre. Ni els còmics.

Com que ja m’he llegit tota la sèrie de Kurt Wallander, el policia suec d’Escània, escrit per Henning Mankell, aquest estiu em calia buscar un nou “policia”. En Montalbano d’Andrea Camilleri no m’acaba de fer el pes, tot i que me n’he llegides un parell d’obres. Per sort, la Cathérine, una amiga francesa m’ha recomanat l’inspector Adamsberg de París. Més aviat, el que m’ha recomanat ha estat Fred Vargas, que en realitat es diu Frédérique Audoin-Rouzeau i és investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França. O sia que he començat Un lieu incertain, i sé que en castellà l’edita Siruela. Sobre l’autora i la seva obra en general he llegit una crítica elogiosa a La Vanguardia. A veure si coincideixo amb qui la signa.

COMICS PER L’ESTIU

Aquest estiu ja he llegit dos còmics de ciència ficció: Aldebaran, escrit i dibuixat pel brasiler Leo, amb un traç clar i net. I El canto de las estrigias amb guió de Corbeyran i dibuix i color de Richard Guerineau i Isabelle Merlet. A mi m’ha agradat molt més el primer que no el segon, tant pel tipus de dibuix com per la història explicada. Els dos han estat publicats per Planeta DeAgostini, amb unes edicions “petites” – perquè quan es tracta de gaudir dels dibuixos, quan més grans són els llibres, millor.- però d’excel·lent qualitat i preu. Espero que n’editin les “segones parts”, ja que m’han interessat prou per repetir. Si voleu entrar per primera vegada al món dels còmics us recomano “Iluro- Còmic”, una botiga de Mataró, a la Ronda Prim gairebé a tocar la Plaça Granollers. Hi és tot, els herois clàssics i les propostes més modernes, per petits i grans, i us orientaran en el que us calgui.

Si voleu quelcom més tradicional, tot i que els darrers volums també tenen un toc molt fantàstic, llegiu Les aventures de Blake i Mortimer una creació original d’Edgar P. Jakobs, que després han prosseguit altres guionistes i dibuixants. I també podeu provar amb Thorgal, un guerrer viking que acaba resultant que ve d’un altra planeta, creat per Van Hamme i Rosinski, i que barreja també aventures i ciència ficció. I si voleu els herois de tota la vida i fets a casa, a més d’El Capitán Tueno, proveu amb El Jabato i El Corsario de Hierro. Segueixen el mateix esquema –heroi, dos amics i la núvia del primer- però viuen les seves aventures en èpoques diferents. No us defraudaran i són aptes per a tota la família. I, pel meu gust, infinitament millors que aquests “mangas” que llegeixen els meus fills.

LLEGINT A L’ESTIU

Una de les coses que més m’agrada de les vacances d’estiu és que tinc temps per llegir obres no relacionades amb la feina. No cal que repassi informes de l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari Català (AQU), no cal que em miri memòries elaborades a l’Autònoma i especialment no vull passar les tardes estudiant ponències o articles relacionats amb els temes que m’interessen. Ben be que ho faig durant les vacances de Nadal i de Setmana Santa.

L’estiu el dedico a diaris, revistes i novel·les. Això em permet llegir crítiques als periòdics d’escriptors/es i assagistes diversos lloant o destrossant alguns autors i les seves obres. Alguns recomanen llegir a tal o qual i amb el mateix fervor inciten a llençar a la brossa els llibres escrits per aquell i aquell altra. Sempre he defensat que el que importa és llegir i aquesta és una passió que s’inculca des de petits. Com que ja tinc un grapat d’estius a la meva esquena, em prenc les recomanacions com millor em sembla, i concentro la meva tria en tres àmbits: els còmics més diversos, la ciència ficció i la novel·la policíaca.

La passió pels còmics em va de la infància, quan els meus tres germans i jo compràvem cada setmana els “tebeos” de l’època (Pulgarcito, Tiovivo, DDT... publicats per l’Editorial Bruguera) i El Capitán Trueno i El Jabato. El meu inici en la novel·la policíaca anà de la mà de l’inspector Maigret, de Georges Simenon, de qui a casa hi havia tota la col·lecció en una edició de butxaca i que em permeté visitar París per primera vegada a través de la literatura. I la ciència ficció la vaig descobrir de més gran, de la mà de l’inevitable Isaac Asimov. Amb els anys, altres personatges de còmic i altres autors de novel·la negra s’han incorporat als meus gustos. Ara us en faig cinc cèntims.

DE FESTA MAJOR

A Mataró, com cada any al voltant del 27 de juliol, estem de Festa Major. Les Santes transformen la ciutat i la seva gent. Tothom sembla més content –alguns realment van molt i molt contents, especialment a les nits-, milers de persones de diferents generacions es barregen als actes més tradicionals –amb la samarreta de la festa o sense- , els aparadors llueixen cartells i barrets de “Santes”, les famílies es reuneixen per dinar com si fos un segon Nadal i el regidor del ram resa perquè tot funcioni sense ensurts i els mataronins estiguin satisfets. Si Les Santes són un èxit, té el càrrec assegurat per l’any següent.

Suposo que un dels triomfs de la Festa és que hi hagi actes programats per a totes les edats i totes les sensibilitats i un es pugui organitzar el “seu” programa de Santes en funció dels seus gustos, dels seus horaris laborals – no tots els mataronins tenim festa aquests dies- i del que el seu cos aguanti. Per mi, aquests dies han servit per repetir alguns dels actes tradicionals com retrobar els amics convergents i d’Unió al tradicional sopar del dia de Sant Jaume al Caminetto o veure sortir les autoritats de l’Ajuntament camí de Santa Maria per anar a l’Ofici. Per raons personals, no hauran estat les millors festes que recordi ni a les que hauré pogut anar a més actes. Però sí que aquests dies hauran servit per passar moltes més hores amb la família i recordar quines són, realment, les coses que importen a la vida.

Glòria a Les Santes! I l’any que ve hi tornarem.

EN LLUIS RECODER A L’EXECUTIVA

Al Congrés de CDC, en Lluís Recoder i Miralles va ser escollit, com a càrrec unipersonal, per ocupar la Presidència de la Comissió Nacional de Política Municipal. Obtingué el 85,61% de vots, i amb ell entra a l’Executiva el que s’anomena el corrent renovador.

En Lluís va excedir-se del minut que li havien donat per presentar-se, però a canvi, el seu discurs va ser vibrant, i els assistents que omplíem l’auditori, l’interrompérem tres vegades aplaudint-lo. Feu una defensa abrandada de la política municipal, la més propera als ciutadans. Reivindicà l’orgull que senten els alcaldes i els regidors de treballar pels seus veïns. I esmentà la duresa d’estar a la oposició –que ens ho diguin als que ho hem tastat- però igualment, el valor i la necessitat de seguir lluitant per allò que ens il·lusiona, que és treballar per Catalunya des de les nostres ciutats.

Segur que ho farà bé i impulsarà la discussió sobre aquells temes propers, de la vida quotidiana, que preocupen als catalans. Des d’aquí, moltes felicitats i molta sort en el nou càrrec.