La darrera proposta és sobre policies i les ciutats, països i sistemes socials que us fan conèixer. Donna Leon, amb el seu Guido Brunetti, ens fa recórrer els carrers i canals de Venècia, la vida de la ciutat inflada de turistes, la cuina del país, les misèries del sistema polític o judicial italià... El que sempre em deixa un regust amarg de les seves novel·les és que solen acabar “malament”. No vull dir que el comissari no descobreixi qui és l’autor d’un crim o què s’amaga al darrera d’una mort. Sinó que per una raó o altra, els culpables no pagaran els crims amb tota la duresa que caldria o se’n sortiran tranquil·lament, davant la mirada desesperançada d’un policia que llegeix els clàssics grecs i llatins, parla anglès fluidament i adora els seus fill, que van creixent amb cada nou llibre. N’acabo de llegir Deixeu estar els nens, i sí, pel meu gust acaba fatal. Prefereixo els finals molt més expeditius dels herois dels còmics antics, però al segle XXI res no és blanc o negre. Ni els còmics.Com que ja m’he llegit tota la sèrie de Kurt Wallander, el policia suec d’Escània, escrit per Henning Mankell, aquest estiu em calia buscar un nou “policia”. En Montalbano d’Andrea Camilleri no m’acaba de fer el pes, tot i que me n’he llegides un parell d’obres. Per sort, la Cathérine, una amiga francesa m’ha recomanat l’inspector Adamsberg de París. Més aviat, el que m’ha recomanat ha estat Fred Vargas, que en realitat es diu Frédérique Audoin-Rouzeau i és investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França. O sia que he començat Un lieu incertain, i sé que en castellà l’edita Siruela. Sobre l’autora i la seva obra en general he llegit una crítica elogiosa a La Vanguardia. A veure si coincideixo amb qui la signa.
