dissabte, 14 de febrer de 2009

ENTREVISTA A LA REVISTA VALORS

Deixeu-me que reprodueixi aquí el text íntegre de l’entrevista que m’han fet la gent de VALORS i que, amb el títol: “La privatització de la universitat és una de les crítiques, absurdes, contra l’Espai europeu d’educació superior”, publiquen en el número de febrer. Aprofito per donar-los les gràcies per ajudar a difondre la feina que fem des de la Universitat.
.
.
.-
-
-
-
- L’Espai Europeu d’Educació Superior –l’anomenat Pla Bolonya- ha creat molta tensió a les universitats. Què creu que en podem extreure?
La tensió que s’ha viscut resulta estranya a la universitat, ja que té tots els mecanismes necessaris per discutir qualsevol tema, els estudiants tenen representació a tots els òrgans de govern i disposen de mitjans per exposar les seves propostes. Però hi ha hagut persones amb poca cultura democràtica que, en alguns centres, han impedit que els qui pensen que el procés de Bolonya és útil i beneficiós poguessin anar a classe. I encara entenc menys com hi ha col·lectius i mitjans de comunicació que prenen partit sistemàticament pels qui protesten i no s’escolten la majoria que vol seguir treballant amb normalitat.
- Què ha fallat?
Crec que el que falla és la comunicació, l’explicació a les successives promocions d’estudiants del que és l’Espai Europeu d’Educació Superior. Parlem del tema des del 1999 que és la data de la Declaració de Bolonya, però els estudiants entren i surten de la universitat. Probablement l’esforç pedagògic que es va fer al començament del procés no s’ha repetit amb prou assiduïtat al llarg del temps. Potser tots plegats ens hem refiat massa que amb les xerrades a les facultats cada any i les webs de les universitats era suficient. Però la realitat és que d’informació sobre Bolonya també en circula molta que és falsa, i no hem sabut contrarrestar tanta intoxicació.
- Hi ha hagut diàleg sobre el procés de Bolonya entre tots els agents implicats?
Per descomptat. Fa deu anys que n’estem parlant en el món acadèmic a tots els països europeus, ja que el procés inclou a més de trenta països. N’han parlat els docents, estudiants, sindicats, personal d’administració, governs... Per citar un parell d’exemples: a Holanda o Finlàndia s’aplica des de fa temps i sense problemes la filosofia educativa de Bolonya. Però a Grècia el procés pateix serioses dificultats, no només per raons educatives sinó provocat per altres problemes estructurals del propi país.
- Una de les crítiques del Pla Bolonya és que elititza l’ensenyament universitari. Ho veu així?
En absolut. Els preus de les carreres a les universitats públiques no augmentaran. Els títols de Grau seguiran sent finalistes i permetran la incorporació al mercat de treball europeu, no només espanyol, sense necessitat de convalidar els estudis. L’accés a les carreres universitàries seguirà els mateixos procediments que fins ara. Hi ha propostes de noves carreres universitàries, és a dir, més oferta encara per poder estudiar. Es diu que serà impossible compaginar estudis i treball, i tampoc no és cert. Però evidentment, com ja passa ara, algú que estudia i té una feina de moltes hores a la setmana, precisarà més anys per acabar els seus estudis. La universitat a casa nostra acull milers d’estudiants cada any i la tendència seguirà igual.
- S’ha criticat també que certs tipus de sectors (sigui professors o estudiants) es legitimen sols i parlen en nom d’un col·lectiu més ampli. Com veu aquest xoc entre la col·lectivitat i les actuacions individuals?
El que em sembla inaudit és que determinats sectors de la premsa o de l’opinió pública atorguin la mateixa credibilitat al rector d’una universitat, que parla en nom de la institució que governa després d’haver passat per un procés electoral, que a un individu que s’autoproclama representant d’un col·lectiu. Hi ha actuacions individuals gens respectuoses amb els drets dels altres que es deslegitimen soles. Malauradament, les accions de boicot a les classes, les ocupacions d’espais de les universitats, els actes intimidatoris contra professors o estudiants, tenen molt més ressò mediàtic que el desig de les majories silencioses, professorat i estudiants, que volen seguir amb la seva vida acadèmica normal.
- Sembla que el dilema públic/privat a la Universitat es posicioni cap als extrems. No hi ha una situació intermèdia?
La privatització de la universitat és una de les crítiques, absurdes, contra l’Espai europeu d’educació superior. No conec cap empresa que vulgui comprar una Facultat. Fer transferència de coneixement de la universitat a la societat és fer partícips als conciutadans dels avenços científics que s’assoleixen a les universitats per millorar la qualitat de vida de les persones, tot el contrari de la privatització. Si obtenim mecenatges el que es fa és injectar diners privats al sector públic i no a l’inrevés. I les empreses no imposen els seus objectius als plans d’estudis, que segueixen fent els acadèmics. El que fa un flac favor a la universitat pública són, malauradament, les protestes contra el procés de Bolonya, quan impedeixen anar a classe, per exemple, perquè moltes famílies poden enviar els seus fills a les universitats privades perquè no tenen conflictes.
- En tot cas, l’objectiu que tenen ambdós sectors és la de millorar el sistema universitari català. Cap a on ens porta Bolonya?
Els dos sectors parteixen d’hipòtesis diferents. Els que defensem l’Espai Europeu creiem que la barreja cultural enriqueix, que la mobilitat incrementa les possibilitats de millora personal. La meva sensació és que l’altra sector està molt més ancorat en el sistema educatiu tradicional i no creu que l’intercanvi sigui un actiu. Bolonya vol afavorir la mobilitat i l'ocupabilitat dels estudiants, facilitant el reconeixement dels seus estudis a qualsevol altra universitat de l’espai europeu. Bolonya lluita per un ensenyament de qualitat que aposta per l’avaluació contínua i per millorar les competències que adquirirà l’estudiant.
- Quin és el principal problema avui de la universitat catalana?
Al meu parer el que hauria de millorar és el sistema de beques –major nombre i més dotació econòmica- i línies de crèdits tous, com es fa a alguns països nòrdics, en què es tornen els diners quan els titulats ja treballen. Beques i crèdits haurien de permetre als beneficiaris dedicar-se a estudiar a temps complet per millorar el seu rendiment i acabar les carreres en els anys previstos.
- El debat educatiu del país està a l’ordre del dia (Llei Catalana d’Educació). No li demanaré un posicionament, però en base a quins fonaments hauria d’anar aquest debat.
No he estudiat la proposta de Llei i no m’hi puc pronunciar. Però em sembla que qualsevol societat necessita un sistema educatiu potent, amb models que no canviïn cada pocs anys, que recompensin i exigeixin l’esforç dels alumnes i la implicació de les famílies i dels mestres en l’educació dels nens i dels joves. L’educació és el fonament d’una societat. Si falla, tota la resta se’n ressentirà.