skip to main |
skip to sidebar
La darrera proposta és sobre policies i les ciutats, països i sistemes socials que us fan conèixer. Donna Leon, amb el seu Guido Brunetti, ens fa recórrer els carrers i canals de Venècia, la vida de la ciutat inflada de turistes, la cuina del país, les misèries del sistema polític o judicial italià... El que sempre em deixa un regust amarg de les seves novel·les és que solen acabar “malament”. No vull dir que el comissari no descobreixi qui és l’autor d’un crim o què s’amaga al darrera d’una mort. Sinó que per una raó o altra, els culpables no pagaran els crims amb tota la duresa que caldria o se’n sortiran tranquil·lament, davant la mirada desesperançada d’un policia que llegeix els clàssics grecs i llatins, parla anglès fluidament i adora els seus fill, que van creixent amb cada nou llibre. N’acabo de llegir Deixeu estar els nens, i sí, pel meu gust acaba fatal. Prefereixo els finals molt més expeditius dels herois dels còmics antics, però al segle XXI res no és blanc o negre. Ni els còmics.
Com que ja m’he llegit tota la sèrie de Kurt Wallander, el policia suec d’Escània, escrit per Henning Mankell, aquest estiu em calia buscar un nou “policia”. En Montalbano d’Andrea Camilleri no m’acaba de fer el pes, tot i que me n’he llegides un parell d’obres. Per sort, la Cathérine, una amiga francesa m’ha recomanat l’inspector Adamsberg de París. Més aviat, el que m’ha recomanat ha estat Fred Vargas, que en realitat es diu Frédérique Audoin-Rouzeau i és investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França. O sia que he començat Un lieu incertain, i sé que en castellà l’edita Siruela. Sobre l’autora i la seva obra en general he llegit una crítica elogiosa a La Vanguardia. A veure si coincideixo amb qui la signa.
Aquest estiu ja he llegit dos còmics de ciència ficció: Aldebaran, escrit i dibuixat pel brasiler Leo, amb un traç clar i net. I El canto de las estrigias amb guió de Corbeyran i dibuix i color de Richard Guerineau i Isabelle Merlet. A mi m’ha agradat molt més el primer que no el segon, tant pel tipus de dibuix com per la història explicada. Els dos han estat publicats per Planeta DeAgostini, amb unes edicions “petites” – perquè quan es tracta de gaudir dels dibuixos, quan més grans són els llibres, millor.- però d’excel·lent qualitat i preu. Espero que n’editin les “segones parts”, ja que m’han interessat prou per repetir. Si voleu entrar per primera vegada al món dels còmics us recomano “Iluro- Còmic”, una botiga de Mataró, a la Ronda Prim gairebé a tocar la Plaça Granollers. Hi és tot, els herois clàssics i les propostes més modernes, per petits i grans, i us orientaran en el que us calgui.
Si voleu quelcom més tradicional, tot i que els darrers volums també tenen un toc molt fantàstic, llegiu Les aventures de Blake i Mortimer una creació original d’Edgar P. Jakobs, que després han prosseguit altres guionistes i dibuixants. I també podeu provar amb Thorgal, un guerrer viking que acaba resultant que ve d’un altra planeta, creat per Van Hamme i Rosinski, i que barreja també aventures i ciència ficció. I si voleu els herois de tota la vida i fets a casa, a més d’El Capitán Tueno, proveu amb El Jabato i El Corsario de Hierro. Segueixen el mateix esquema –heroi, dos amics i la núvia del primer- però viuen les seves aventures en èpoques diferents. No us defraudaran i són aptes per a tota la família. I, pel meu gust, infinitament millors que aquests “mangas” que llegeixen els meus fills.
Una de les coses que més m’agrada de les vacances d’estiu és que tinc temps per llegir obres no relacionades amb la feina. No cal que repassi informes de l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari Català (AQU), no cal que em miri memòries elaborades a l’Autònoma i especialment no vull passar les tardes estudiant ponències o articles relacionats amb els temes que m’interessen. Ben be que ho faig durant les vacances de Nadal i de Setmana Santa.
L’estiu el dedico a diaris, revistes i novel·les. Això em permet llegir crítiques als periòdics d’escriptors/es i assagistes diversos lloant o destrossant alguns autors i les seves obres. Alguns recomanen llegir a tal o qual i amb el mateix fervor inciten a llençar a la brossa els llibres escrits per aquell i aquell altra. Sempre he defensat que el que importa és llegir i aquesta és una passió que s’inculca des de petits. Com que ja tinc un grapat d’estius a la meva esquena, em prenc les recomanacions com millor em sembla, i concentro la meva tria en tres àmbits: els còmics més diversos, la ciència ficció i la novel·la policíaca.
La passió pels còmics em va de la infància, quan els meus tres germans i jo compràvem cada setmana els “tebeos” de l’època (Pulgarcito, Tiovivo, DDT... publicats per l’Editorial Bruguera) i El Capitán Trueno i El Jabato. El meu inici en la novel·la policíaca anà de la mà de l’inspector Maigret, de Georges Simenon, de qui a casa hi havia tota la col·lecció en una edició de butxaca i que em permeté visitar París per primera vegada a través de la literatura. I la ciència ficció la vaig descobrir de més gran, de la mà de l’inevitable Isaac Asimov. Amb els anys, altres personatges de còmic i altres autors de novel·la negra s’han incorporat als meus gustos. Ara us en faig cinc cèntims.
La darrera proposta és sobre policies i les ciutats, països i sistemes socials que us fan conèixer. Donna Leon, amb el seu Guido Brunetti, ens fa recórrer els carrers i canals de Venècia, la vida de la ciutat inflada de turistes, la cuina del país, les misèries del sistema polític o judicial italià... El que sempre em deixa un regust amarg de les seves novel·les és que solen acabar “malament”. No vull dir que el comissari no descobreixi qui és l’autor d’un crim o què s’amaga al darrera d’una mort. Sinó que per una raó o altra, els culpables no pagaran els crims amb tota la duresa que caldria o se’n sortiran tranquil·lament, davant la mirada desesperançada d’un policia que llegeix els clàssics grecs i llatins, parla anglès fluidament i adora els seus fill, que van creixent amb cada nou llibre. N’acabo de llegir Deixeu estar els nens, i sí, pel meu gust acaba fatal. Prefereixo els finals molt més expeditius dels herois dels còmics antics, però al segle XXI res no és blanc o negre. Ni els còmics.
