En el mes de juliol, he assistit a dos congressos. El primer, la 5ena edició del Congrés Internacional de Docència Universitària i Innovació (CIDUI), relacionat amb el meu àmbit professional, va tenir lloc a Lleida del 2 al 5 de juliol. El segon, la 15ena edició del Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, s’ha celebrat aquest cap de setmana a Barcelona. Dos congressos amb una pila de diferències i alguna similitud. M’explico.
Porto anant a congressos científics des que vaig començar la carrera universitària. He participat a quatre de les cinc edicions del CIDUI. A Lleida érem més de 800 professors universitaris de diversos països del món, molts ens coneixíem perquè ens trobem sovint en altres esdeveniments acadèmics i ens preocupen els mateixos temes docents i de recerca. Les converses als passadissos versaren sobre les trifurques entre el Ministerio, la Conselleria i les Universitats, sobre els canvis als rectorats, sobre l’increment de la burocràcia, sobre els estudiants i els col·legues, sobre Bolonya, sobre les Agències de Qualitat...
El 15è congrés de CDC, en canvi, ha estat la meva primera incursió en un de polític. Tots els delegats representàvem zones de Catalunya –jo hi era per Mataró- o àmbits sectorials. Només he conegut els amics del Maresme i de Palafrugell, i hi he vist moltes cares que em resultaven familiars però que em costava ubicar en un altra lloc. Als passadissos es parlava de Catalunya, dels problemes dels municipis, de la necessitat de recuperar l’orgull com a país, del passat i del futur, del que s’ha après estant a la oposició al Parlament, de lluitar pel que creiem, d’il·lusió...
La similitud es limita a que als dos congressos hi he trobat algunes altres persones que, com jo, militem en ambdós móns.
Els diaris, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió no van dir gairebé res del CIDUI i, en canvi, han explicat amb tot detall el que els ha semblat el Congrés de CDC. N’han fet anàlisis objectives o tendencioses i llegiran els resultats, les frases o els gestos segons més els convingui. Per la meva banda, em limitaré a exposar-vos com ho he viscut.
Porto anant a congressos científics des que vaig començar la carrera universitària. He participat a quatre de les cinc edicions del CIDUI. A Lleida érem més de 800 professors universitaris de diversos països del món, molts ens coneixíem perquè ens trobem sovint en altres esdeveniments acadèmics i ens preocupen els mateixos temes docents i de recerca. Les converses als passadissos versaren sobre les trifurques entre el Ministerio, la Conselleria i les Universitats, sobre els canvis als rectorats, sobre l’increment de la burocràcia, sobre els estudiants i els col·legues, sobre Bolonya, sobre les Agències de Qualitat...
El 15è congrés de CDC, en canvi, ha estat la meva primera incursió en un de polític. Tots els delegats representàvem zones de Catalunya –jo hi era per Mataró- o àmbits sectorials. Només he conegut els amics del Maresme i de Palafrugell, i hi he vist moltes cares que em resultaven familiars però que em costava ubicar en un altra lloc. Als passadissos es parlava de Catalunya, dels problemes dels municipis, de la necessitat de recuperar l’orgull com a país, del passat i del futur, del que s’ha après estant a la oposició al Parlament, de lluitar pel que creiem, d’il·lusió...
La similitud es limita a que als dos congressos hi he trobat algunes altres persones que, com jo, militem en ambdós móns.
Els diaris, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió no van dir gairebé res del CIDUI i, en canvi, han explicat amb tot detall el que els ha semblat el Congrés de CDC. N’han fet anàlisis objectives o tendencioses i llegiran els resultats, les frases o els gestos segons més els convingui. Per la meva banda, em limitaré a exposar-vos com ho he viscut.
