CANVIS AL CARTIPÀS MUNICIPAL

Encara no ha passat un any de la constitució del nou Ajuntament de Mataró i ja han començat els canvis. Un a l’equip de govern i un altra al principal partit de la oposició. Per raons diferents, evidentment, però segur que la seva falta es deixarà sentir. Per una banda, la Isabel Martínez, regidora de Convergència i Unió ha estat nomenada jutgessa interina, càrrec incompatible amb l’exercici de qualsevol activitat política. Fins i tot haurà de tornar el carnet de militant d’Unió Democràtica de Catalunya. Tots els qui la coneixem i apreciem sabem que ser jutge era la seva aspiració, però no comptava que el seu nomenament arribés tan aviat, sinó que estava acabant els estudis de Criminologia i s’ho plantejava pel final de la legislatura. Es una advocada brillant, ràpida de reflexos, incisiva. A l’Ajuntament ha estat un malson pels regidors de l’equip de govern que havien de “suportar” les seves preguntes i anàlisis agudes a les comissions en les que participava. Segur que estaran encantats de perdre-la de vista. Aquesta ciutat perd una gran regidora, però com a mínim el país guanyarà una gran jutgessa.

I l’altra que marxa, per anar a treballar amb el seu amic Joan Rangel a la Delegació del Govern a Catalunya, és l’Esteve Terradas, 25 anys a les seves espatlles de regidor del govern, on ha ocupat totes les carteres imaginables (Joventut, Treball, Presidència, Esports...). També estava al Consell Comarcal del Maresme, o sia que els canvis seran a més d’un lloc. I aquí, les filigranes que haurà de fer l’alcalde per recomposar el cartipàs no seran menors. Malauradament per Mataró, el seu govern té un perfil molt baix, els pesos pesants – o ho diem en singular? – només malmeten el que toquen i provoquen una gran desconfiança en la ciutadania. I ara, un dels pocs que coneixia bé l’entramat de l’Ajuntament i era capaç de parlar amb els partits de la oposició cercant consens en els temes importants, se’n va. En Terradas, home fidel al seu partit, no reconeixerà mai, ni mort, que necessita un canvi d’aires, no tant pels anys que porta fent de regidor sinó pel caire que pren la política del govern municipal.

Els trobaré a faltar als dos. I Mataró també.

Publicat a Capgròs.com el 16/05/2008

ENTREVISTA AL BISBE JOAN GODAYOL

El dimecres 14 de maig he tingut la oportunitat d’entrevistar al bisbe Joan Godayol i Colom per Maresme Digital TV. Han estat trenta minuts de conversa franca i distesa, repassant la trajectòria vital d’aquest salessià que ha passat quaranta-cinc anys de la seva vida al Perú. Nascut a Mataró, ingressà de ben jove al seminari dels salessians, amb l’objectiu clar d’anar-se’n de missioner a ajudar els més desvalguts.

Al Perú va obtenir la Llicenciatura per ser professor de Matemàtiques i Física, i també fou professor d’electrònica i electricitat i director de l’escola salessiana d’Arequipa. Una de les seves conviccions és que l’educació és el que pot treure els països del tercer món de l’estat de pobresa en que viu bona part de la seva població. Sobre tot quan, com el Perú, són molt rics en recursos naturals de tota mena.

Durant catorze anys ha estat el bisbe de la prelatura d’Ayaviri, una zona andina gran com Catalunya, a més de 3000 metres d’alçada sobre el nivell del mar, “de paisatges meravellosos, de contrast de temperatura, de gent senzilla i amable, de cultura quetxua i molt pobre”. Hi va arribar sol, i confessa que els dos primers anys foren molt durs. Però trobà l’ajut a Mataró, on uns quants amics crearen l’Associació d’Amics del Bisbe Godayol, des d’on s’ha ajudat la zona creant especialment equipaments educatius, granges i ajudant al benestar de la gent.

La seva marxa del Perú per raons de salut, però també pel politiqueig de la Conferència Episcopal peruana en mans del sector més conservador de l’Església, el va tornar a Catalunya ara fa dos anys. Segueix sent bisbe emèrit d’Ayaviri, participa en l’associació que duu el seu nom a Mataró, fa conferències, escolta tothom que se li acosta i ajuda aquell que li ho demana. Perú ha perdut un gran bisbe, “un pastor dels més pobres”, com s’autodefineix. Catalunya ha guanyat un home de Deu proper, esperançat en la joventut i en el canvi necessari que ha de fer l’Església per apropar-se a les necessitats reals dels seus feligresos.