dijous, 31 de gener del 2008

TERRATRÈMOL EN LA PROPAGANDA POLÍTICA

El periodista i pensador francès Jean Marie Domenach, director durant molts anys de la revista Esprit, va publicar a principis dels anys 60 La propaganda política, un llibre clàssic on analitzava els sistemes propagandístics de la revolució comunista i del feixisme i de com havien aconseguit seduir pobles sencers amb uns discursos més que discutibles.

Al llarg del segle XX, a l’era de l’esclat de la comunicació de masses, els mecanismes de propaganda política es van ampliar i millorar considerablement. Als mítings al carrer o en locals tancats, als cartells, als murals, als opuscles o als anuncis a la premsa escrita, s’hi van sumar la ràdio –essencial per a l’èxit del nazisme a Alemanya-, la televisió i el cinema. Tots tres mitjans foren fonamentals per a transmetre idees i projectes, per predisposar a la població cap a la guerra, per inventar-se enemics i sobre tot per crear i vendre la figura del líder.

De fet, la pròpia idea i l’ús de la propaganda política ha estat habitualment rebutjada o menystinguda perquè se l’ha associada a la forma de transmetre mentides per convertir-les en veritats, idiotitzar els ciutadans i doblegar les voluntats individuals. I certament, si pensem en alguns dels grans propagandistes del segle XX, especialment en règims totalitaris de tot color i d’arreu del món, el rebuig es comprèn. Però també és cert que la propaganda política ha estat i és encara als països democràtics, el sistema més ràpid que tenen els partits polítics de transmetre als ciutadans la seva visió del món i com es tradueix aquesta en projectes. El grau de credibilitat que assoleixin i la manera com el missatge arribi a la població, s’acabarà traduint en vots, és a dir, permetrà mesurar el suport que té una determinada idea de com ha de ser una ciutat o un país, de quines han de ser les seves prioritats, de quins objectius es marca a mig i llarg termini, de quina posició vol ocupar en relació als seus veïns.

Així les coses, el que ha canviat a principis del segle XXI són les tècniques de propaganda electoral. I ho estan fent molt ràpidament. Els partits polítics i els seus líders continuen emprant tots els mitjans tradicionals per donar-se a conèixer, explicar les seves propostes, seduir els possibles votants i criticar els adversaris. Però la ràdio, la televisió, els grans mítings.... ja no són els únics sistemes vàlids. Al món globalitzat d’Internet, els blocs, youtube, les webs dels partits polítics i dels seus candidats, els xats, les llistes de distribució... han esdevingut uns mecanismes molt potents per donar-se a conèixer i per arribar al públic en temps real, les 24 hores del dia, a les llars o als llocs de treball.

Però no només això, i aquí rau la diferència respecte de la propaganda tradicional. Els mitjans amb que compta Internet també són molt aptes perquè els internautes – votants - ciutadans polemitzin, demanin explicacions, exposin les seves preferències, creïn els seus propis cartells o vídeos de campanya i els pengin a la xarxa.

Ho estem veient a la campanya electoral que estan fent els candidats que volen optar a la presidència dels Estats Units, i ho veurem, sens dubte, a les properes eleccions generals a l’Estat Espanyol. De fet, fa quatre anys, les convocatòries via telèfon mòbil per anar a les concentracions a Madrid per demanar explicacions sobre l’autoria de l’11-M foren determinants per capgirar uns resultats electorals que totes les enquestes prèvies donaven per cantats.

Per tant, nous mitjans per a una nova era, i entre tots haurem d’aprendre a usar-los per donar a conèixer, també, la informació electoral, que tant de bo fos sempre sincera, constructiva i engrescadora. Ja se sap que l’esperança mou més muntanyes que el recel i la rancúnia. I fa massa temps que moltes campanyes electorals a l’Estat Espanyol es basen més en la desqualificació de l’altre, en el missatge de la por i en les promeses que no es podran complir, que en intentar crear un estat d’ànim col·lectiu favorable per bastir, entre tots, un lloc millor per viure.

“La llibertat no s’ensenya, però l’educació li prepara el terreny”, diu Domenach. L’educació política també per mitjà de la propaganda electoral, ens hauria d’ensenyar a ser més lliures.

Mentre, si voleu anar donant un cop d’ull al que serà la propaganda política per Internet, podeu visitar:

http://www.youtube.com/elecciones08
http://blocs.ciu.cat
http://www.ciu.cat
http://www.convergencia.cat

dimarts, 15 de gener del 2008

MIRIAM MAKEBA I EL PREMI PER LA PAU 2007

Suposo que el Teatre Monumental de Mataró es vestirà de gala el proper dimecres 16 de gener per a donar el XXVIII Premi de la Pau a la cantant sud-africana Miriam Makeba. L’Associació per a les Nacions Unides d’Espanya ha decidit atorgar-li el premi del 2007, per la seva defensa dels drets humans i la lluita contra l’apartheid. Segur que s’ho mereix després de 30 anys d’exili del seu país, d’haver parlat a les Nacions Unides al 1976 en contra de l’apartheid com a delegada de la República de Guinea, o d’haver rebut altres guardons similars com el Premi de la Pau Dag Hammerskjöld el 1986, -instituït en honor del que fou secretari de les Nacions Unides i Premi Nobel de la Pau ell mateix.

De fet, la vinculació de Zensile Makeba amb les Nacions Unides ve de lluny, ja que des del 1999 és ambaixadora de la FAO (la organització de la ONU per a l’agricultura i l’alimentació), a qui va dedicar una cançó, Masakahane, i amb qui s’ha compromès per divulgar les campanyes contra la fam que es fan especialment al seu continent d’origen. Mama Àfrica, com altres músics, actors o científics de la talla de Gong Li, Khaled, Dione Warwick o Rita Levi Montalcini, utilitza la seva fama per a conscienciar la gent de la paradoxa que suposen els problemes d’alimentació de milions de persones en un planeta que ha assolit extraordinaris avenços mèdics, socials i tecnològics.

Espero que els ciutadans de Mataró i de la resta de la comarca omplirem a rebentar el teatre per a gaudir de la seva humanitat i del seu compromís en favor dels més desvalguts.